Carme Riera, les paraules de la Mediterrània

Et prego que en aquell redós on l’aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d’immensitat il·limitada. T’enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora.

Carme Riera va néixer a Barcelona el 1948 però arribà a Mallorca, on passà la infantesa i l’adolescència, quan tenia dues setmanes. És narradora, assagista i guionista. Doctora en Filologia Hispànica, es catedràtica de Literatura espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona i directora de la Càtedra Goytisolo.

Va cursar l’ensenyament primari en el col·legi del Sagrat Cor. Als dotze anys escrivia poemes i algun conte en castellà.

Quan estudiava a l’Institut Joan Alcover de Palma, la professora Aina Moll la va animar a escriure en català. L’escriptora reconeix la influència de la seva àvia, Catalina Estada, que li explicava històries des de molt petita. Quan va morir, l’autora va sentir l’impuls de continuar explicant-les a través de l’escriptura.

Es va enamorar del seu professor, Francesc Llinàs, amb qui es va casar el 1970. Ja s’havia traslladat el 1966 a Barcelona, on es va llicenciar en Filologia Hispànica.

El reconegut filòleg José Manuel Blecua la contracta per fer classes a la Facultat. A l’any, neix el seu primer fill, Ferran, i llavors comença la seva carrera literària escrivint relats.

El 1974, amb la narració Te deix, amor, la mar com a penyora, que va donar títol al seu primer llibre (1975), va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa. L’èxit propiciarà el seu segon recull de contes Jo pos per testimoni les gavines (1977).

La seva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini, va guanyar el premi Prudenci Bertrana el 1980 i va tenir una acollida favorable, tant de públic com de crítica. L’any següent, amb Epitelis tendríssims va fer incursió en el gènere eròtic.

Els premis es van anar succeint. Va obtenir el Ramon Llull per Joc de miralls (1989).

Però l’obra més guardonada ha estat Dins el darrer blau (1994), novel·la històrica que narra el procés que van patir els jueus conversos mallorquins i la cremadissa posterior en la foguera. Va guanyar els premis Josep Pla 1994, Crexells 1995, Lletra d’Or 1995 i el Premi Nacional de Narrativa 1995, que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol, i va ser la primera vegada que s’atorgava a una novel·la en català. A més, en ser traduïda aquesta obra a l’italià per Francesco Ardolino, va obtenir el premi Vittorini.

Amb el text titulat Es diu Maria Puig la meva mare?, va fer un primer pas en el guió, concretament a Catalunya Ràdio (1989); després vindrien Quotidiana quotidianitat a TV3 (1994), dins de la sèrie 13×13 i Dones d’aigua, com a guionista principal , telesèrie de TV3 (1997).

Ha escrit també pensant en un públic infantil: Una biografia, Gairebé un conte, la vida de Ramon Llull (1980) i diversos contes: La molt exemplar història del gos màgic i de la seva cua (1988); El meravellós viatge de Maria al país de les tulipes (2003) i La família del ratolinet Pérez (2014)

La seva obra assagística, escrita eminentment en castellà, se centra principalment en l’estudi de l’anomenada escola poètica de Barcelona: Jaime Gil de Biedma, Agustín Goytisolo i Carlos Barral, entre d’altres, dels que ha editat diverses obres.

Mentre estava embarassada de la seva filla Maria va escriure un dietari que va publicar dotze anys després: Temps d’una espera (1998), on veu la maternitat com a poder de creativitat. El llibre reivindica que mirar el món amb ulls materns significa reivindicar la nostra capacitat procreadora i creadora.

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, la major part per la mateixa autora. També té obra traduïda al grec, holandès, alemany, anglès, italià, hebreu, portuguès, romanès, francès, turc, àrab, rus, eslovè, polonès i estonià.

En 2000 publica la novel·la Cap al cel obert, ambientada a l’Havana del segle XIX, que obté el premi Crítica Serra d’Or i el Premi Nacional de la Generalitat de Catalunya.

La seva novel·la La meitat de l’ànima fou guardonada amb el Premi Sant Jordi (2003) i el Maria Àngels Anglada (2005) i aquest mateix any 2005 és reconeguda amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, un guardó que s’atorga en reconeixement a la trajectòria a través de la votació dels socis escriptors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El 2006 publicà L’estiu de l’ anglès; el 2009 Amb ulls americans, el 2011, Natura quasi morta, el 2013, Temps d’innocència i el 2016 Les darreres paraules sobre l’Arxiduc Lluís Salvador

Des de 2002 és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i des del 2012 forma part de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, i és la vuitena dona en la història d’aquesta institució. En prendre possessió de la cadira «n», el protocol·lari discurs d’entrada, “Sobre un lugar parecido a la felicidad,” va tractar dels viatgers arribats a Mallorca entre el segle XIX i la Guerra Civil .

Ha estat comissaria de les exposicions “Partidarios de la felicidad,”centrada en el grup català dels 50, de “El Quixot i Barcelona;” “Jaime Gil de Biedma, el poeta que volia ser poema”, «José Agustín Goytisolo, más cerca» i ”Jo l’arxiduc”

Per la seva obra, a la qual s’han dedicat quatre congressos internacionals i vint tesis doctorals, ha rebut nombrosos premis institucionals , com la Creu de Sant Jordi, la medalla d’or del Consell Insular de Mallorca, la de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull que atorga el Govern de les Illes Balears i el Premio de las Letras Españolas que atorga el Ministeri de Cultura.

Des de juny de 2015 és la presidenta de CEDRO, l’entitat de gestió dels autors, editors i periodistes espanyols.

______________________

Autor de la foto: Fernando Navarro.